un silenci que relaxa...

Sant Anselm de Canterbury desenvolupa la seva teologia dialèctica en les obres Monologion i Proslogion. En la segona exposa el famós argument ontològic, que demostra l’existència de Déu mitjançant una prova racional que ha de ser admesa fins i tot per aquell que no creu. Segons aquest argument, Déu, definit com l’ésser major sobre el qual res no pot ser pensat existeix necessàriament ja que si fos al contrari podria concebre un altre ésser idèntic a ell amb l’existència afegida. Aquesta afirmació presenta una clara trampa: no es pot passar d’una existència pensada a una existència demostrada. És ben cert que tots tenim una idea similar de Déu però això no demostraria que realment existeixi. Per Sant Anselm pensar en algú possible és el mateix que pensar en algú existent i existir és més perfecte que no existir és per això que considera que Déu com a ésser summament perfecte ha d’existir. Kant desmunta aquest argument tot posant un exemple: pensar que tinc 100€ a la butxaca no em farà tenir aquests 100€. És per això que Kant afirma que l’existència no afegeix res a l’essència tot considerant que existir no és més perfecte que no existir i que per tant pensar en que Déu existeix no el converteix en existent.