un silenci que relaxa...

Si, qualsevol sentiment, situació o emoció es inexpresable. Per exemple l'amor, el podem demostrar dia a dia pero no podem trobar les paraules exactes per dir el que sentim, fins i tot nosaltres en adonem de que hi ha coses que son inexpresables fins i tot per a nosaltres,la frase de” no ens adonem del que tenim fin que ho perdem” mentre tenim una cosa potser la valorem o ens l'estimem pero quan la perdem es quan realment ens adonem de que ens l'estimavem molt mes del que pensavem.
Pero apart d'aixó de millor i pitjor manera podem trobar paraules per expressar gairabé tot, i abegades no ens calen les paraules, amb una sola mirada som capaços de dir milers de coses.

Idees principals
L'home no pot fugir dels elements simbòlics que constitueixen el món .La realitat física es posa a la mateixa altura que la simbòlica.

Títol
la simbologia com a mitjà no real

Anàlisi del text

Segons el text, "l'home que medita és un animal depravat", llavors, que el món estigui plagat de símbols no afavoreix a la naturalesa humana.No podem fugir d'aquesta realitat, ja que és una realitat que nosaltres mateixos hem creat. Abandonem el món purament físic per conviure en un món símbolic, on cada cosa i cada fenònem trasmet un missatge. Cada cop, aquesta xarxa simbòlica es reforça i s'amplia i l'home no pot fer res. Un cop adquireix una simbologia no hi ha marxa enrere. En conclusió, l'home no pot conèixer res purament físic, sempre anirà acompanyat d'un doble sentit.

Comparació
Només els ésser humans tenim la capacitat d'expressar-nos mitjantçant un llenguatge amb sentit. El llenguatge té sentit, és a dir, té significat quan l'ordre de les paraules i de les regles permet una significació del que es diu en aquell llenguatge. Les paraules són signes: quelcom representa una altra cosa per a algú. En els signes podem distingir el significat i el significant. Hi ha signes que remeten a un altre significat ulterior, que està en part manifest i en part ocult en la seva significació immediata: es tracta dels símbols que són presents al llarg del text.

Animal cultural: és l’ésser humà amb una naturalesa biològica que s’obre a l’ordre cultural: llenguatge, tècnica, moral, dret, economia, art, ciència i religió.

Individu: qualsevol ésser complet que pertany a una espècie, sigui animal o vegetal. L’utilitzem com a sinònim d’ésser humà, encara que no ho és.

Individualisme possessiu: cada ésser humà és l’únic propietari de la seva persona i les seves capacitats i no deu res a la societat per elles.

Sociabilitat natural: l’ésser humà és un animal polític, és a dir, sociable per naturalesa. Necessita la societat i la cultura que aquesta li aporta per realitzar-se d’acord amb les capacitats pròpies.

Estat de natura: és un pacte social donat en un Estat cívic i dóna lloc a la societat.

Guerra de tots contra tots: tothom té llibertat absoluta i no hi ha llei. L’objectiu és buscar la pau i la raó ens porta a fer un pacte social. Cedim llibertat a canvi de protecció (societat) i li donem al rei.

Antropologia cultural: estudia la manera de viure dels diferents grups humans i l’evolució que ha experimentat. No té en compte només aspectes materials, sinó també mites, ritus, relacions de parentiu, etc.

Socialització primària: té l’objectiu d’introduir el subjecte en la societat i es desenvolupa en el si de la família durant la primera etapa de la infantesa. L’escola primària i la televisió són un exemple.

Socialització secundària: és un procés pel qual s’interioritzen mons institucionals que contrasten amb el món de base en la socialització primària. Entren en joc nous agents com les institucions laborals, polítiques o religioses.

Cultura: conjunt d’artefactes, idees, valors, tradicions i costums que un determinat grup accepta com a pròpies.

Subcultura: diferències dins d’una cultura, ja que les persones no la viuen de la mateixa manera. Existeixen diferències motivades per l’edat, el nivell socioeconòmic, l’origen ètnic, etc.

Contracultura: és un moviment de rebel·lió contra la cultura hegemònica que presenta un projecte de cultura i societat alternatives.

Nous moviments socials: moviments que sorgeixen a l’entorn d’Internet i utilitzen aquestes eines per mobilitzar a la gent (pacifisme, ecologisme, feminisme.)

Etnocentrisme: analitza les cultures des del punt de vista de la pròpia cultura, és a dir, adapta l’altre cultura als seus criteris. Dóna dues conseqüències: la falta de comprensió i la radicalització del sentiment de cohesió amb el propi grup.

Racisme: actitud de preservar les cultures no barrejant-les, és a dir, que cadascú es quedi al seu país i visqui segons la seva cultura.

Aporofòbia: és una de les manifestacions de l’etnocentrisme i és el rebuig i menyspreu envers el pobre.

Interculturalisme: parteix del respecte a les altres cultures, però supera les mancances del relativisme cultural perquè propugna la trobada entre les diferents cultures en condicions d’igualtat.

Relativisme cultural: proposa analitzar les diverses cultures des dels seus propis valors i no des d’una cultura aliena, i recomana la tolerància cap a les diferents expressions culturals.

Universalisme: descobreix uns valors compartits, entre els quals destaca el respecte a les diferències culturals. Permet un diàleg real entre les cultures.

Multiculturalisme: trobada entre les diferents cultures en condicions d’igualtat.

Analitza el contingut de les afirmacions següents (el problema que plantegen i les actituds que expressen) i indica com les valoraria algú que assumís una actitud intercultural.

- Jo et tolero, admeto que les coses les entenguis així, però cadascú a casa seva.
Expressa una actitud relativista, racista i un rebuig a l'interculturalisme, si realment tolerés les altres cultures respectaria la trobada entre elles i no aquest pensament tant tancat.

- Els immigrants que viuen al nostre país han d'acceptar totes les nostres formes de vida.
Mostra una actitud etnocèntrica, ja que aquesta defensa l'adaptació de les altres cultures al seu criteri, una persona iterculturalista respectaria les altres cultures i deixaria implantar els seus valors i creences.

- És normal que apareguin barris aïllats de gitanos, perquè són gent amb una forma de vida pròpia; no hi veig res de negatiu.
Planteja una actitud relativista i la separació entre cultures que es toleren però no tenen interès a establir contacte. D'aquesta forma es crearien guetos. No seria un objectiu intercultural, ja que un d'ells és promoure el diàleg entre cultures.

- Com han de tenir feina els immigrants si no en tenim nosaltres!
Expressa actitud racista i també aporofòbia (rebuig i menyspreu envers els pobres) i segons un interculturalista, obtindria el treball aquell més capacitat, ja que les oportunitats estan donades a mateixa escala.

- Impossible entrendre's amb els paios!
Planteja actitud racista i un rebuig al diàleg entre cultures.També mostra relativisme (comunicació entre cultures és quasi impossible).

-Si al seu país no hi estan bé, és culpa seva. Què podem fer-hi nosaltres?
Mostra una actitud etnocèntrica, no intervé en cap altra cultura ni es preocupa. Penso que una de les solucions per ressoldre alguns problemes, com a l'Àfrica, seria no vendre'ls-hi armament, enseñar-los a no ser trivials i a ser tot el país una gran família. Els àrabs, una solució amb el seu problema seria implantar des de l'infància un ensenyament, basat en una cultura educativa i no només religiosa, permetrà en futur ser més flexibles.

Jo crec que poder conviure amb altres cultures es una utopia ja que cada cultura te les seves costums i tradiccions i hi hauria moltes discrepancies entre els individus,algunes d'aquestes diferencies mes notables es la relegió,el menjar i la vestimenta.
Pero a l'hora crec que es podria arrivar a un equilibri, podriem viure amb diferents cultures sempre i quan entre uns i altres hi hagues un espai i un respecte mutuu,cada cultura hauria de tenir les seves propies coses i a la vegada coses comunes perque seria imposible poder compartir-ho tot amb totes les cultures,ja que per exemple un musulma no entraria mai a una esglesia catolica i un catolic mai no es possaria de genolls a rezar a la meca.
Per tant no seria una convivencia nula pero si molt dificil,es podria intentar perque al cap i a la fi tots som persones amb els mateixos valors,o semblants.
La base per aconseguir-ho es el respecte entre aquestes

Idees principals
L'autor defensa que la ciutat civilitza a l'home, és a dir, l'home neix salvatge, i es a la ciutat on es civilitza i s'adapta

Títol
Civilització del home a la ciutat.

Anàlisi del text
El text comença dient que la ciutat és el lloc i a la vegada el motiu civilitzador per al home, diu l'autor que són les zones més cultes del món. Explica, que civilitzat és l'individu educat a la ciutat, a la 'civis'.
Segueix dient que a la ciutat, cruïlla i dipòsit és el punt de trobada de les diferents ides i com diu l'autor, el magatzem de mitjans. Dins les ciutats es domestica el salvatgisme de l'home, és a dir, que l'home neix salvatge i a les ciutats es domestica. Allà també apren difernts valors de l'home com són la cortesia, el refinament i el diàleg entre individus, gràcies al diàleg obtenim veritats i a la vegada intercanvis d'idees.
L'autor acaba dient que partint de la ciutat neix la llibertat i l'invent.

Comparació
L'autor parteix d'una consideració pessimista dels éssers humans, és salvatge per naturalesa i qe gràcies a la ciutat a la societat , ja que al imposar lleig es fa possible una societat on es pot conviure en pau.
També, tenim l'altra teoria que defens que l'ésser humà és sociable per naturalsa, aquesta es defensada sobretot per Aritòtil, diu que l'ésser humà és un animal ja sociable per naturalesa, i que necesita la societat i la cultura que aquesta li aporta per realitzar-se d'acord amb les capacitats pròpies. També, és una teoria basant concorda amb aquest text.

titol
la cultura com a integració a la societat

idees principals
la cultura,apresa per l'home i creada per aquests passa a formar una part molt importatnt en la vida d'aquest.
La cultura aconsegueix que els humans formin partdel món i s'integrin millor a la societat i que tinguin mes possibilitats a la vida
cultura com a forma d'adaptar-se; Parla dels dos ambits que aquesta ens presenta
es parla de que l'home s'integra a partir dels trets de la seva cultura

analisi
aquest text de Ashley Montagu parla de la cultura afirmant que es la manera que te l'home per siturar-se al mon,diu que es aquesta la que ens influeix al comportament que tenim a la societat,aquest conjunt de coses creades per l'home com institucions,serveis i sentiments propis d'un poble i que al trobar-se dintre d'aquesta s'educa al home,es a dir la cultura esta dintre de la vida i es esencial,es la que crea els sentiments,records i necesitats vitals per a les persones,per tant presenta la cultura como una necesitat per als homes,com una manera d'integrar-se””amplia i esten les possibilitats vitals”
pero potser la frase prinipal del text seria “la cultura no s'imposa a la vida sinó que és un eixamplament de la vida”es a dir que la cultura ens ajuda a viure en un grup d'essers i que mes que ina imposició és una cosa que ens ajuda favorablement al llarg de la vida

comparació
es podria comparar aquest text amb la contracultura que es un moviment de rebel·lio contra la cultura hegemonica que presenta un projecte de cultura i societat alternatives o amb les subcultures perque diu que les persones que hi participen no viuen de la mateixa manera per diferencies d'edat,origen..
aquestes dos formes de cultura son tot el contrari del que diu el text,ja que aqest defensa que la cultura es la base de la societat i que es totament necesaria

-Biografia del autor:
Karl Popper, va néixer el 28 de juliol de 1902 a Viena, en aquells moments situada a l'Imperi austrohongarès però que avui en dia és la capital d'Àustria, en una família de religió jueva convertida al protestantisme. Va començar la seva carrera com aprenent ebenista, però posteriorment va estudiar filosofia a la Universitat de Viena, en la qual es va doctorar l'any 1928. L'any 1929 inicià la seva activitat docent en aquesta universitat com a professor de matemàtiques i física. Sovintejava el Cercle de Viena (neopositivista) sense arribar mai a entrar-hi. El seu pensament va ser influenciat per les seves lectures de Gottlob Frege, Alfred Tarski i Rudolf Carnap.
L'ascens del nacionalsocialisme a Àustria va dur finalment a la dissolució del Cercle de Viena. L'any 1936 el seu fundador Moritz Schlick va ser assassinat per un estudiant, la qual cosa fou obertament celebrada per la premsa propera al nacionalsocialisme. El 1937, després de la presa del poder pels partidaris d'Adolf Hitler, Popper, davant l'amenaçadora situació política, es va exiliar a Nova Zelanda, després d'intentar en va emigrar als Estats Units d'Amèrica i Gran Bretanya. Enrere va deixar a tota la seva família, incloent-hi la seva mare malalta; en total 16 familiars de Popper van ser assassinats pels Nazis.
El 1937 va acceptar una proposició de professor associat a Christchurch, on va restar durant tota la Segona Guerra Mundial. El 1945 va tornar a Europa per instal•lar-se a Londres on va exercir de professor de lògica i de metodologia de les ciències a partir d'una proposició de Friedrich August von Hayek, professor a la London School of Economics and Political Science (LSE). Aquell mateix any adquirí la nacionalitat britànica.
El 1969 es va retirar de la vida acadèmica activa, passant a la categoria de professor emèrit, a pesar de la qual cosa va continuar publicant fins a la seva mort, esdevinguda el 17 de setembre de 1994 a l'East Croydon de la ciutat de Londres.
Nomenat Cavaller per part de la reina Elisabet II del Regne Unit l'any 1965, també fou membre de la Societat Mont Pelerin, comunitat d'estudis fundada per von Hayek per promocionar una agenda política liberal, i de la Royal Society de Londres. El 1989 fou guardonat amb el Premi Internacional de Catalunya, en la seva primera edició i concedit per la Generalitat de Catalunya.

Títol
Hi ha idees universals?


Idees principals
El text tracta sobre la verificació i falsació. Allò que és cert, és allò acceptable, és allò que es pot refutar o falsificar.
L'autor afirma que hem de poder falsar una hipòtesi per poder arribar a una teoria certa.

Anàisi del text

L’autor defensa que els enunciats per ser científics han de poder ser falsats, és el criteri de demarcació.
‘El Cercle de Viena no té raó’ diu l’autor, sinó que un enunciat no pot ser verificat per sempre com deia el Cercle de Viena.
El text posa l’exemple de "plourà o no plourà aquí demà" no es considera empíric pel fet que no és pot refutar.
Cap enunciat científic no pot ser totalment verificat, sinó tots poden ser falsats.

Comparació del text

La teoria defensada per l'autor, diu que el enunciat depen de la teoria que prenem com a punt de partida per fer l’observació. També defensa, que no hi ha ninguna justificació per establir de enunciats particulars, enunciats universals. La falsabilitat i verificabilitat són criteris de demarcació, els quals fa que sigui possible refutar des de l'experiència un estudi científic, és a dir, empíric.
L'autor defensa una teoria la qual està molt vinculada amb el mètode empirista, mètode científic. Aquest mètode, diferència les fonts de coneixement les quals el mètote empiricoracional li dona més importàcia, aquestes són l’experiència i la raó, tot i així, dona més importància a l’experiència.
Uns altres mètodes són el transcendental i el analiticolingüístic. En primer lloc, el transcendental és el que estbleix quines són els condicions que possibiliten el coneixement, i a la vegada també defensa les dues fonts de coneixement, per una banda la facultat de la sensibilitat i per l'altra, les intel·lectuals, que podem relacionar amb l’ enteniment, la raó i per últim, amb el judici.
El mètode analiticolingüístic, per altra banda, defensa que la majoria dels problemes es plantegen perquè el llenguatge filosófic, les expressions filosòfiques són poc precises i a la vegada obscures, poden crear confusions. Per aquest motiu, els defensors d'aquesta teoria, defensen que la funció de la filosofia és analitzar el llenguatge i aclarir el llenguatge i les exprssions filosòfiqes.

Raó teòrica: és aquella que s’orienta cap a la contemplació del món, és a dir, cap al coneixement de la realitat, intentant desxifrar-la, explicar-la i comprendre-la.

Ultimitat: és una de les característiques bàsiques de la metafísica, és a dir, el seu intent d’arribar a les qüestions últimes, a aquelles la resposta de les quals no admet seguir preguntant més.

Coneixement: El coneixement es refereix a la veritat trobada mentre que conèixer fa més referencia a la cerca de la veritat.


Creença (Kant): Parlem de creences quan algú està convençut que el que es pensa és veritat, però no pot adduir una justificació que pugui ser acceptada per tots, aleshores creu que això és cert

Interès emancipador: per alliberar els éssers humans de la dominació i la repressió.

Dogmatisme: manifesta l’actitud ingènua dels que estan segurs de conèixer.

Relativisme: És la possibilitat del coneixement que entén que reconèixer quelcom com a cert o fals depèn de la cultura, època o grup social.

Realisme: La realitat exiteix independentment del subjecte i el subjecte la pot conèixer tal com és.

Idealisme: subratlla que la realitat no existeix independentment del subjecte que la coneix, la realitat depen del subjecte.

Noema: objecte de la consciència.

Prejudici: judicis previs que hem adquirit per educació, cultura, socialització,etc. que condicionen la nostra visió del món.

Ignorància: Estat de la ment en què s’admet el desconeixement sobre un assumpte determinat.

Autoritat: És un dels criteris de la veritat, segons el qual, una afirmació s’accepta com a certa perquè prové d’algú a qui es concedeix el crèdit pel coneixement que téde la matèria.

Evidència sensible: És un criteri de la veritat a partir de qual acceptem un enunciat en la mesura que ve donada pels sentits.

Veritat com a correspondència: Teoria que considera que un enunciat és vertader cuan concorda amb la realitat.

Criteri contextual: No hi ha una veritat aïllada, els coneixements estan interrelacionats.

Consens: Acord entre un grup de persones sobre temes determinats.

Realitat contingent: realitat que és però pot no ser. Ens referim a quelcom que és actualment, però pot deixar de ser i pot no haver estat; per exemple, la meva pròpia existència.

Realitat psíquica: per designar la realitat dels nostres pensaments, imaginacions, desitjos, idees, records, dubtes, pors, etc. (món 2 Popper).

Realitat virtual: la utilitzem per referir-nos al conjunt de percepcions i sensacions generades amb ajuda d’un suport tècnic i ens dóna la ilusió de realitat física.

Món 3 de Popper: productes de la cultura que sorgeixen de la interacció entre el món 1(objectes materials) i el món 2(els estats mentals).

Un triangle equilàter: real (veritat universal).
La mort: sembla real ja que la desconeixem.
Que em toqui la loteria en el sorteig del mes que ve: sembla real perque és un desig,és a dir, una realitat psíquica.
Lara Croft: sembla real i és realitat virtual.
Napoleó Bonaparte: real perquè forma part de la història.
Un miratge: sembla real però és una il·lusió òptica, és una realitat sensible.
Una flor de plàstic: real perquè la podem percebre a través dels sentits.
El meu aprovat: real perquè ho percebem a través del paper.
La meva alegria per l'aprovat: sembla real i és realitat psíquica.
Els records de l'estiu: reals encara que siguin passat, tinc conciència de que els he viscut.
El somni d'aquesta nit: sembla real ja que no els podem controlar.
Els amics del xat: semblen real i són realitat virtual.
La meva imatge en un mirall: sembla real encara que "El mirall no sòc jo".
El que sento en veure una pel·lícula: sentiment real.
Una pel·lícula: sembla real, però és ficció (realitat virtual).

Biografia Martin Heidegger
Martin Heidegger Alemanya, 26 de setembre del 1889 - Todtnauberg, Alemanya, 26 de maig del 1976) fou un filòsof alemany.
Va estudiar teologia catòlica i més tard filosofia a la Universitat de Friburg de Brisgòvia, on va ser alumne d'Edmund Husserl, el fundador de la fenomenologia.
Va començar la seva activitat docent a Friburg en 1915, per a després ensenyar durant un període (1923-28 a Marburg. Va retornar a Friburg en aquest últim any, ja com Professor de Filosofia.
Va influir molt especialment en l'obra de la filòsofa Hannah Arendt. L'estil didàctic i escriptural de Heidegger en "Ésser i Temps", va influir en l'estil que utilitza Jean-Paul Sartre en "L'Ésser i el no-res", i fins i tot en el de Jacques Lacan quan redacta els seus "Escrits". Ara bé,l'obra de Heidegger aborda, en tractar problemes ontològics, també problemes de tipus semiòtic, és d'aquesta manera que influeix directament en els hermenèutics: Paul Ricoeur, Rudiger i Hans-Georg Gadamer.

Títol del text.
Verificació de la veritat

Idees principals
la paraula veritat l'entenem com alló que es cert, per tant la paraula falses refereix a quelcom irreal.Aixó demostra que ens fixem mes en l'aparença i no hauria de ser així ja que pot ser igual de real.

Análisi
El text de Martin Heidegger, parla sobre la relació entre concordança, veritat i realitat. Diu que utiliztem amb un significat fals la paraula veritat, per aixó aquesta paraula perd sentit.proposa que la veritat, es tracta de la correspondència entre la seguretat de la realitat i la realitat .Podem dir que un enunciat es cert o es fals pero no podem dir-ho de la cosa, per aixó diem que el que concorda son els enunciats.

Comparació
El model explicatiu del coneixement defensat per Martin Heidegger és la fenomologia. Que es pot definir com la pretenció de coneixer en el seu estat pur les coses.
El realisme, a diferència, es la oposició al sentit comú, l’objecte del coneixement existeix per si mateix independentment del subjecte.

Jo defenso l'idealisme, perquè cada percebem les coses, pero cada persona a la seva manera, i amb una perspectiva diferent.
El més important es el sujecte perquè d'aquest depèn la visió del món i de les coses.
Potser dos persones esta en una mateixa classe i una veu com a centre al professor i l'altre veu la pissara com a centre.
Per tant es imposible arrivar a la veritat absoluta, tot hi que podem trovar algunes veritats universals, pero tot hi així cada subjecte les interpreta a la seva manera.
Per aixó podem dir que la realitat es molt relativa, perquè existeix gracies al subjecte, pero existeix de manera diferent a cada un.

1-Saber ordinari:
Es funda en l'experiència de la vida quotidiana i es basa en el què i no en el perquè. Aquest saber té un coneixement que encara no se sap explicar, és d'aquesta manera.

2-Tècnica:
Consisteix en saber com fer certes activitats. Té una relació d'interacció amb la ciència, és a dir, l'aplica a la realitat.

3-Saber artístic:
Està vinculat amb la narració més que amb l'explicació. Expressa la bellessa.

4-Saber científic:
Busca l'organització sistemàtica del coneixement i explica per què els fets són de tal forma.

5-Experiment:
Conjunt d'activitats convenientments planificades amb ajuda de fòrmules matemàtiques, amb les quals es pretén descobrir com es comporten les coses.

6-Ciències formals:
No es refereixen a fets de l'experiència, sinó a la forma dels raonaments. Es regereixen per la seva pròpia coherència intera i tenen gran aplicació.

7-Deducció:
Procés de raonament que permet derivar d'una o diverses proposicions donades, anomenades premisses, un altra, que és la seva conseqüència lògica necessària i que s'anomena conclusió.

8-Axioma:
Són principis fonamentals indemostrables dins del sistema.

9-Inducció completa:
Es parteix del coneixement individual de tots i cadascun dels casos que tenen lloc en un àmbit, per tal d'arribar a lleis generals.

10-Hipòtesi:
Suposició provisional encara no verificada.

11-Teoria científica:
Conjunt de lleis científiques que pertanyen a un mateix objecte d'estudi.

12-Falsació:
Una hipotèsi es refuta o es "falsa" quan els fets en el món no corcoden amb els fets deduïts de la hipotèsi.

13-Comprensió:
Esdeveniment que consisteix en captar-ne el sentit de les accions, per la qual cosa cal situar-se dins dels fets.

14-Mite:
Fa referència a narracions fantàstiques que intenten explicar l'origen i la regularitat del cosmos recorrent a forces sobrehumanes, com déus o poders còsmics personificats.

15-Mètode empiricoracional:
Té el seu origen en Aristòtil. Parteix del fet que comptem amb dues fonts de coneixement, els sentits i l'enteniment.

16-Empirisme:
Dóna més importància a l'experiència que a la raó, per tant defensa que el nostre coneixement deriva dels sentits.

17-Racionalisme:
Nascut a l'edat moderna, afirma la primàcia de la raó sobre l'experiència. Defensa l'existència d'idees innates.

18-Revolució Coperninaca del coneixement:
Kant intenta explicar el nostre saber canviant de perspectiva: en lloc de fer-ho des de l'ésser ho fa des de el subjecte. No depén de la cosa, és a dir, l'objecte, sinó de la meva manera d'interpretar la realitat.

19-Joc del llenguatge:
No són solament maneres diferents d'utilitzar el llenguatge, sinó models que descriuen situacions comunicatives, que estan estretament entrellaçats amb formes de vida.

20-Hermenèutica no normativa:
Aquella que no posa normes a la comprensió.

21-Pretensions de la validesa de la parla:
Elements que fan possible la comprensió i els actes comunicatius, es concreten en veritat, veracitat, intel·ligebilitat i correció moral.

22-Teodicea:
Part de la filosofia teòrica que tracta sobre la justificació racional de Déu.