un silenci que relaxa...

1.Idees principals:

En aquest text Sòcrates i Glaucó dialoguen sobre el que realment necesita la ciutat, i diuen que el més important es ser amos de nosaltres mateixos(temprança) i que cada part faci el que li pertoca(justícia)

2.Títol:

La ciutat ideal

3.Anàlisi:

Pertany al text VII de la República de Plató escrit durant l'etapa de maduresa. Ens parla sobre dues coses importants: Temprança i Justicia.

Ens diu que l'esquilibri entre les diferents virtuds esta relacionat amb l'harmonía de l'ànima.

Hem d'aconseguir ser amos de nosaltres mateixos, ser amo significa que en nosaltres domini el qe es bo sobre el que es mal.(El que es esclau de si mateix)

Aquell en el qual el mal domina sobre el bé es esclau quan el bo domina el dolent la ciutat esta temerada si totes les parts de la polis fan el que han de fer podem parlar de Justícia.

"- Doncs els veritables filòsofs, qui dius que són? -em preguntà.- Els delerosos de contemplar la veritat. Perquè els delerosos d'escoltar i d'espectacles acullen amb goig les veus melodioses, els colors i les figures boniques i tot el que produeixen les coses així, però el seu pensament és incapaç de veure i acollir la naturalesa de la bellesa en si. - Doncs sí, és ben bé així -observà.- Però no n'hi pot haver gaires de capaços d'accedir a la bellesa en si i veure-laen la seva essència.- No, d'aquests n'hi haurà ben pocs.- Doncs, a veure: el qui reconeix les coses boniques, però no la bellesa en si, i és incapaç de seguir aquell que pretengui fer-lo arribar al seu coneixement, aquest tal, què et sembla? Viu dormint o despert? (...) Doncs què? El qui, ben a l'inrevés, té la bellesa en si com una cosa, i és capaç de contemplar-la en si i també els objectes que participen d'ella, i és capaç de veure què no participa d'ella i ella, de què no participa, aquest tal, què et sembla? Viu dormint o despert? Doncs, dels pensaments d'aquest en direm, raonablement, per tal com sap, 'saber', i dels de l'altre, per tal com opina, 'opinió'.

Això mateix."

1.Idees principals

En el text, Plató ens exposa que no tots arriben a conèixer el món intel·ligible, aquells que a través dels pensaments coneixen les coses belles i a partir d'aquestes entenen l'idea de bellesa disposen del saber, mentre que aquells que entenen les coses belles però no la bellesa en sí són els que disposen d'opinió.

2.Títol del text

El saber i L'opinió

3.Anàlisi del text

Aquest text pertany al llibre de la República de Plató, escrit durant la seva etapa de maduresa. Plató comença preguntant-se són els veritables filòsofs. Per esbrinar-ho, diferencia entre dos tipus de persones, aquelles capaçes de veure les coses que participen d'una idea però no poden veure i interpretar aquesta, i les altres, que poden captar la idea i les coses que participen d'aquesta. El primer tipus de persona es troba en el grau de coneixement més baix, el de l'opinió, que es basa en la percepció sensible, mentre que el segon tipus utilitza la raó per accedir al món intel·ligible, que es el grau de coneixement màxim.

Parmènides, 130b-c.

"-(...) Però digues-me: ¿és que tu mateix fas la distinció de la qual parles,separant d'una banda les idees en si mateixes i, d'altra banda, les coses queparticipen d'aquestes idees? Alhora, ¿et sembla que existeix una semblança ensi mateixa, separada de la semblança que nosaltres tenim, així com pel que fa a l'U, als múltiples i a totes les altres coses que has sentit suara de Zenó? (parla Parmènides)-Per a mi, sí -va dir Sòcrates.-¿I s'esdevé igualment -va dir Parmènides- en el cas d'una idea en si i per a simateixa de la justícia, de la bellesa, de la bondat i de totes les altres cosessimilars?-Sí -va dir.-¿I què en dius, d'una idea de l'home separada de nosaltres i de tots aquellsque són com nosaltres, una idea en si mateixa de l'home, o del foc, o de l'aigua?-Moltes vegades, Parmènides -va dir-, m'he trobat en la dificultat respecte a sicalia afirmar això d'aquestes coses, igual com en el cas de les precedents, o bé calia afirmar una altra cosa."

1.Idees generals

Parmènides, que representa Plató en l'época de vellesa, planteja una sèrie de questions a Sòcrates, que representa al Plató de l'época de maduresa. Amb aquestes preguntes, Parmènides fa reflexionar i dubtar a Sòcrates de la seva pròpia teoria sobre les idees i els models.

2.Títol del text

Relació d'idees.

3.Anàlisi del text

Aquest text pertany a l'época de vellesa de Plató. A través del mètode socràtic, Parmènides es qüestiona un seguit de punts. Per començar pregunta a Sòcrates si ell es capaç de diferenciar entre les idees i les coses que participen d'aquestes, i si creu però que ambdues s'assemblen. Sòcrates ho afrima, i llavors Parmènides planteja un nou dubte, i es que si totes les idees són símilars i tenen relació, cosa que també afirma Sòcrates. I es aquí quan Parmènides fa un plantejament últim en el qual planteja dubtes pel que fa les idees d'home, foc o aigua, i això fa dubtar a Sòcrates sobre la seva teoría, donant lloc així a una autocrítica que fa Plató a la seva teoria.

Plató utlitza al presoners per referir-se als homes que viuen limitats per els sentits i la presó on estan aquests els impedeix accedir al mon intel·ligible, es a dir a la realitat, ells nomès poden veure una copia d'aquesta per mitjà de les ombres., aquestes repesenten el mèn extern a la caberna on estan els pressoners, les ombres sòn la copia del mòn de les idees.

El filosòf el veiem representat a travès del presoner que s'escapa ja que ens mostra el dur camí cap al conèixement,es a dir al mon de les idees i asl coneixemnt

L'alliberament del presoner és el descobriment del el món de les idees,on pot arribar a conèixer la realitat, que s'identifica amb l'alliberament de l'ànima.

El foc simbolitza el sol del mòn de les idees, l'aigua es la representació de les idees i el sol es refereix a la idea màximam, la idea de be.

La mort del presoner s'utilitza per referir-se a la cegera del poble a quells que no fan cas a les paraules dels que realment coneixen la veritat, i això podríem relacionarlo amb el que li va passar a Sòcrates

Les ombres projectades son imatges de la realitat projectades al mòn intel·ligible

Els pressones creuen qe les ombres sòn la relait, pero es una realitat sensible, meres aperençes. Per a ells es la realitat perqe sempre l'han vist.Les cadenes sòn els lligams del cos, es els deixa sortir del mòn de l'aparença, i l'alliberament de les cadenes es l'alliberament del cos, es a dir, la mort.

"- La realitat en si mateixa, que té un ésser que exposem en les nostres preguntes i respostes, ¿es presenta sempre de la mateixa manera i en idèntic estat, o cada vegada de forma diferent? La igualtat en si, la bellesa en si,cadascuna de les realitats en si, l'ésser, admet un canvi qualsevol? ¿O constantment cadascuna d'aquestes realitats que tenen en si i respecte a simateixa una única forma, sempre es presenta d'idèntica forma i en idènticestat, i mai, en cap moment i de cap manera, no admet cap canvi?- És necessari, Sòcrates -va respondre Cebes-, que es presenti d'idèntica forma i en idèntic estat.”

Idees generals

Sòcrates es planteja diverses preguntes per definir la realitat, intentant arribar a la definició correcta i posant exemples sobre diverses situacions, com en el cas de la igualtat o la bellesa, i Cebes respon que sempre es mantindrà la mateixa forma, independentment del moment.

Títol del text

La forma de les idees

Anàlisi del text

Sòcrates es pregunta si la referència que fem sobre un ésser o cosa, sempre s'expressa de la mateixa manera o varia, segons la situació. Es pregunta si les realitats i característiques de l'ésser poden admetre algún canvi, o han de mantenir-se sempre en la mateixa forma independentment del moment. Finalment Cebes, amb el que dialoga, li confirma que és necessari que sigui així.

1.Idees principals:

En aquest fragment ens parla de la calúmnia,Sòcrates per trobar resposta a aquesta qüestió utilitza la ironia del mètode Socràtic.El text deixa com a ignorant als que es creuen savis pero realment no ho sòn, per tant no sòn consients de les seves limitacions i Sòcrates vol que les coneguin i s'adonin que no sòn tan savis.

2.Títol:

Coneixement de les limitacions

3.Anàlisi

En aquest fragment Socrates mostra clarament el funcionament del seu mètode que està dividit en dues parts però aquí es centra nomès en una, la ironia.

Primer presenta una qüestió fent-se passar per ignorant. Mantè una conversa amb un que diu ser savi, pero no triga gaire en fer que aquest caigui en una contradicció aleshores li s'adona de que aquest que tenen per savi no ho es. Sòcrates torna a intentar-ho amb un altre al que també diuen savi, pero li torna a sortir igual. Per tant s'adona de que no son savis i no ho son precisament perque no coneixen les seves límitacions en canvi ell es considera savi perque sap el que no sap.

Empedocles: el tot esta format per la convinació dels quatre elements

anaxagores: tots els essers tenen totes les qualitats ja que els essers estan formats per homeomeries(llavors) i en cada esser predominen les homeomeries corresponents

atomistes: un esser esta format per molts essers i vol explicar el neixement i la desaparicio de les coses

Empedocles defensa una teoria semblant a la de parmenides afirmant que hi ha un sol esser i es una esfera formada per els quatre elements, que son la base de tot, per a ell alló que existeix no es mes que la barreja d'aquests elements, tambe defensa la idea de que aquests elements son eterns, en canvi anaxagoras ens parla d'una teoria basada en les homeomeries, que son les llavors que afirmen que totes les coses i essers tenen la mateixa composició pero que en cada un predomina una cosa i es aixo el que decideix com som.

Ambdós podem dir que son plurilistes es a dir que el principi es multiple, en el casa d'empedocles els 4 elements i en anaxagoras la multitud de llavors, tambe cal dir que tant un com l'altre defensen que tot es etern, que no te fi.Empedocles diu que les coses s'aconsegueixen a partir d'una barreja pero anaxagoras diu que ya ve donada la llavor predominant aqesta podria ser una de les dierencies, i que les homemories son inmutables.Tambe cal parlar dels atomistes, aquests defensaben que un esser consistex en essers infinits que son els atoms, i a partir d'aquests vol explicar tot, el neixement i la desaparició de les coses.La diferencia mes notable es que els atomistes no parlen d'eternitat, sino que defensen que les coses neixen i desapareixen.Empedocles diu que les coses no neixen que el primer es l'esser i aquest no te un principi sino que ell es el principi en canvi els atomistes parlen d'un començament de les coses.Per tant amb els atomistes trobem un gran canvi i un pas enevant respecte a la teoria de parmènides

1.Títol: l'origen de l'ésser

2.idees generals:

aquest text defensa la idea de que el èsser es o no es pero no pot passar de ésser a no ésser i de no esser a esser , per tant no va tenir un origen ni va néixier ni va morir, perque es etern.

3.Anàlisi:

parmenides parla en aquest text de com es l'ésser , diu que no va neixer ni pot morir simplement es i es etern.Diu que no a estat ni sera mai es a dir, que l'ésser es present i es únic, només hi ha un.Es pregunta en aquest text d'on podria aver sorgit l'ésser si el ésser ho es tot, seria impensable que sorgís del no res.Ningu no ha de pensar en allò que no és i no pot ésser.Quina lògica tindria que l'ésser sorgís en un determinat moment del no res? Cap per aixó es ésser es un present etern, per tant segons la justícia no podem destruir alló que es ni crear a partir del no res.Parménides arriba a la consclusió que l'ésser o es o no es i només hi ha una via que es certa ja que l'altra no es pensable.

"D’allà d’on ve el naixement als éssers, allà troben també la seva destrucció, segons la necessitat. És com si es paguessin mútues retribucions i penes per la seva injustícia, segons l’ordre del temps."

1. Idees principals
Segons Anaximandre, tot neix i es destrueix al mateix lloc: a l’ àpeiron. També parla de la idea de justícia, tots paguem els nostres actes.

2.Anàlisi:
Aquestes línies, escrites pel filòsof Simplici fan referència al ideal d'Anaximandre, filòsof de Milet. Segons Anaximandre, l'origen i el final de tot es troba a l'ápeiron, és a dir, en una mena de fons abstracte il·limitat, on tot s'origina, on tot s'equilibra i tot desapareix. És un pensament semblant als que fan referència a l'energia còsmica, que regula tot i vetlla per l'equilibri del món, compensant les bones accions amb les dolentes, i on tots naixem i tots anem a parar, segons l'ordre de la naturalesa. Totes les acciones tindràn conseqüències en l'ápeiron, per mantenir l'equilibri de tot.

3.Comparació:
Podem comprar-lo amb Tales de milet, els dos defensen teories monistes, pero mentre que Anaximandre defensa una teoria totalment abstracta, Tales en parla d'un principi físic(L'aigua)

Aqui comença una nova etapa en les nostres vides, tornem a l'escola pero aquest any a segon de batxillerat, ja som més madurs, ja som els grans..
aquest any continuem filosofant, som uns petits filòsofs amb moltes ganes de saber més coses ja que fa un any que ens estem plantejant preguntes sobre la vida i això es en el que consiteix la filosofia.
Aquest any coneixerem als filòsofs mes importants de la història i segurament serà molt interesant, per tant espero que els seguidors d'aquest blog aprenguin coses a la vegada que nosaltres



petons!

Doncs com ja sabem, ha arribat el final del curs, i amb ell, ha finalitzat una altra etapa de la nostra vida. Ja hem acabat primer de batxillerat i ens encaminem a un segon de batxillerat en el que esperem passar moments iguals o millors que en aquest curs.
Amb aquest final de curs també acabarà una etapa per aquest blog ja que no és un adéu perque l'any vinent continuarem aqui pujant les nostres activitats.
Moltes gràcies als qui segeixen el meu blog i paciència Enric, que quan vegis aquesta activitat tindràs un blog menys a corregir.

Petons.

Virtut
Excel·lència, la capacitat de sobresortir, de ser millor que l'altre, de ser el millor, de destacar.

Intel·lectualisme moral
Posició filosòfica defensada per Sòcrates que identifica la saviesa amb la virtud.

Eudemonisme
Teoria d'Aristòtil que identifica el bé moral amb la felicitat que és la capacitat d'autorealització.

Hedonisme
Teoria que defensa Epicur que identifica el bé moral amb el plaer.

Felicitat
Ser feliç s'identifica amb la activitat intel·lectual o teòrica.

Virtut moral
Terme mitjà entre dos extrems: l'un per defecte i l'altre per excès.

Apatia (estoics).
Capacitat de no sentir dolor, de fer-se insensible per assolir la felicitat. És important aconseguir la pau interior i la impertorbabilitat per aconseguir aquesta felicitat.

Simpatia.
Capacitat de posar-se en el lloc de qualsevol altre, patint amb el seu patiment i gaudint de la seva alegria (actualment empatia).

Utilitarisme.
Teoria que té com objectiu ètic aconseguir la màxima felicitat per al major nombre de persones. És un hedonisme social.

Aritmètica dels plaers.
Teoria que considera que el plaer es pot mesurar ja que afirma que tots els plaers són iguals en qualitat.

Ètica deontològica.
Planteja que la moral s'ha de basar en el deure i no en la finalitat (ètica teològica, problema amb el que s'afronta Kant).

Imperatiu hipotètic.
Imperatiu que obliga només a les persones que volen aconseguir un fi. Estructura: si vols B, fes A.

Imperatiu categòric.
Imperatius que obliguen de forma universal. Estructura: fes A.

Dignitat humana.
Els éssers humans són autònoms i han de ser tractats com a tal, com un fi i no pas com a mitjà.

Intuicionisme dels valors.
Els valors no es capten per mitjà de la raó o dels sentits, sinó per mitjà d'una facultat anomenada intuició emocional que els capta a priori.

Idees principals
Es un test edonista que el que diu es que hem d'aconsegir els maxims plaers evitant el minim dolor

Títol
Busca dels plaers

Anàlisi
Epicur diu que la base de ser feliç es tenir bona salut i poder sumar plaers. Ja que la salud es una manera de rebutjar el dolor.
Com a conclusió diu que no tots els plaers el podem escollir i que no podem evitar tots els dolors

Comparació
Aquest text pertany a Epicur, autor del corrent hedonista que es basa en que els homes han de buscar el plaer i fugir del dolor i han d'utilitzar l'intel•lecte calculador per fer-ho.
Altres teories sobre la felicitat que hem destudiat són:
La felicitat com a autosuficiència. Aquesta teoria dissenya un altre ideal de savi: és savi el que sap ser feliç. El savi és autosuficient doncs en l’autosuficiència radica la felicitat. Aquesta teoria va ser defensada pels cínics i pels estoics.
Una altra teoria de la que també podem parlar és de l’utilitarisme que defensa que la meta de la moral és arribar a la màxima felicitat per al màxim nombre de persones. Aquesta teoria va ser defensada per John Stuart Mill i per Jeremy Bentham.

yo crec que la felicitat es una cosa molt subjectiva pero per a mi la felicitat total no existeix ja que penso que ser feliç es momentani perque podem viure una situació que ens fagi feliços pero la felicitat a temps complet es imposible ja que pasen moltes coses que ens afecten a la vida.

Tambe penso qaue podem arribar a la nostra propia felicitat partint de la base que no sera total pero si podem intentar lluitar per viure el major nombre de moments feliços que poguem, hem d'intentar aconsegir els nostres objectius i això ens fara ser bastant feliços almenys a nivell personal.

1.A quin corrent filosòfic pertany?
-existencialisme
2.Quina concepció de la llibertat defensa?
-Una llibertat total
3.On va estudiar?
-A l'escola normal superior
4.Nom de la seva dona.
-Simone de Beauvoir
5.Qui és el precedent filosòfic de Sartre?
-Heidegger
6.Què vol dir que l'existència és contingent?
- es refereix a que el que existeix podria no existir
7.Titol de la seva primera novel·la important.
- La nàusea
8.L'exsistència humana té sentit segons Sartre.
-Husserl
9.Com es titula la conferència de Heidegger que va influir sobre Sartre?
-que es la metafísica
10.Titol de la revista de Sartre?
- les temps modernes
11.Quina es la posició sobre Déu te Sartre?
-Si Déu existeix, l'home no és lliure, si l'home és lliure, Déu no existeix.
12.Que significa que l'infern son els altres?
-que no ens podem alliberar de les mirades dels altres
13.Titol del llibre que marca la seva incursió en el marxisme.
-critica de la raó dialèctica
14.En quin any va rebre el premi novel? Per què el va rebutjar?
-1964, perque li deien que amb aquest premi el perdonarien i ell va contestar que no li habíen de perdonar res.
15.Per què va inspirar la revolta del estudiants de Maig del 1968?
-Perque defensaven les seves pròpies idees.
-i volia lluitar contra l'opossició de l'estat
16.Com es titulava el diari extemista que va dirigir?
- la causa del poble
17.Que significa la revolució perpètua?
-constant, sense fi, no s'acaba mai
18.Que opinava sobre el terrorisme?
- que es la bomba atómica dels pobres
19.Que vol dir pensar sobre un mateix?
-Coneixer-se un mateix i ser lliures.
20.Que significa que Sartre era una brúixola ética
- Que el van tractar com a profeta, que seguien les seves idees.era un guia moral per a la població.

temperament: conjunt de sentiments i passions que resulta difícil de modificar ja que ens venen de neixement

amoral: no tenir sentiment moral

consciència moral: capacitat de distingir entre el be i el mal

responsabilitat: només se'n pot parlar quan ens referim a èssers lliures i conscients que han tingut capacitat de decidir per ser amos dels seus actes

llibertat externa: manca de coacció externa

llibertat interna: manca de coacció interna;capacitat de decidir

condicionament: no es te una llibertat total pero es conserva la llibertat suficient per a ser responsable dels propis actes

raó universal: tot s'explica per alguna raó i com hi ha una serie de raons infinites ha d'haber una raó primera o es la llei que regeix l'univers

predestinacionisme: l'èsser humà té un cert marge per a la llibertat tot hi estar determinat

monisme fisicalista: redueix l'univers a matèria i els moviments dels cossos a moviments mecànics

principi de causalitat: tota causa te un efecte,tot efecte te una causa

determinisme genètic: la dotació genètica de cadascun son totes les causes de les nostres actuacions

volició: acte de voluntat

indeterminisme: no estem determinatd sinó que som lliures

existencialisme: considera que l'existència es anterior a l'essència

autonomia moral: donar-se a un mateix la llei moral

nivell preconvencional: es te per just el que satisfà els interessos propis, es deixen portar per impulsos,es respecten les normes per no ser castigats

nivell condicional: la persona considera just allò que concorda amb les lleis pròpies de la societat,controlen els seus impulsos egoistes nomès per adaprtar-se a la societat.

Nivell postconvencional: les persones distingeixen entre les normes de la societat i els principis moral universals. Persones autònomes.

Etica de la cura: compasió per aquell que necesiten ajuda començant per les persones mes properes.

Principi de responsabilitat: hem de respectar el nostre entonr per deixar el mon el menys malament.

Aquestes vinyetes de la mafalda tracten sobre la recerca de la veritat.
Cada persona es feliç a la seva manera i per a cada persona la felicitat es una cosa, pot ser alguna cosa material o aconseguir tenir exit o tenir un bon treball, per això en les vinyetes veiem con el botiguer li demana el model, perquè cada clau correspon a una felicitat diferent i cada felicitat a una persona.
Hi ha tants tipus de felicitat com persones ja que es bastant improbable trobar dues claus de la felicitat iguals,per tant penso que aquestes vinyetes fan una metafora amb el que es la felicitat i ens fan pensar si realment som feliços i observant aquest fragment ens hauriem de preguntar: tinc jo un model de felicitat?quin es?

Després de llegir atentament aquest text,cal iniciar el debat. És important assegurar-se bé d' haver comprès la situació de cadascun dels personatges.
-Heinz ha de robar el medicament? Per què o per què no?
Si,perque si és la única manera de salvar-li la vida a la seva dona quedaria justificat
-si Heinz no estimés la seva dona, hauria de robar el medicament per ella? És Heinz responsable del que li passi a la seva dona?per què o per què no?
Encara que no l'estimès hauria de robar el medicament per a ella.Es responsable fins als límits
-Té Heinz la mateixa responsabilitat amb la seva dona en cas que no l'estimi? Per què o per què no?
Si perquè és una persona i els relaciona un cert vincle tot hi que no l'estimi
-Si suposem que la persona malalta no és la seva dona, sinó un estrany, Heinz ha de robar el medicament? Per què o per què no?
No robar,pero si ajudar-lo tot hi que no de la mateixa manera que ho faria amb algú del seu vincle
-La gent ha de fer qualsevol cosa per salvar la vida dels altres en qualsevol cas?
Si,sempre que sigui possible perque la vida es el més important
-El fet que Heinz robi va contra la llei.Això fa que sigui moralment dolent?La gent ha de fer tot el possible per evitar anar contra la llei?
No fa que sigui moralment dolent, perque ell sap el be i el mal aixo seria ilegal no inmoral

En la meva opinió crec que hi ha moltes coses que condicionen la nostra vida i moltes coses que succeeixen sense que nosaltres les escollim com pot ser el color dels nostres ulls, l'any del nostre neixemen o la mort.
per tant crec que estem determinats pero que tenim un cert marge per escollir tot i que les consequencies de les nostres eleccions també ens determinaràn

per tant no hi estic d'acord totalment amb la teoria de Sàrtre pero si que hi ha coses que diu en las que si que hi podría estar d'acord.

Vida

Luci Anneu Sèneca, usualment conegut com a Sèneca o Sèneca el Jove (4 aC - 65) fou un filòsof romà, polític, dramaturg i, en una obra, humorista, de l'edat d'argent de la literatura llatina. Nascut a Còrdova, Sèneca fou el segon fill d'Hèlvia i Marc (Luci) Anneu Sèneca, un ric retòric conegut com a Sèneca el vell. El seu germà gran, Luci Juni Gal·lió, fou procònsol a l'Acaia (on segons antics documents cristians es va trobar amb l'apòstol Pau cap al 52). Sèneca fou l'oncle del poeta Lucà, a través del seu germà petit, Marc Anneu Mela. La tradició diu que va ser un nen malaltís, i que estudià a Roma. Aprengué retòrica, i fou iniciat en la filosofia estoica per Àtal i Sotió. Degut a la seva malaltia s'estigué a Egipte des del 25 al 31 per ser curat. En tornar, s'establí amb èxit com advocat. Cap a l'any 37 per poc morí, degut a problemes amb l'emperador Calígula, que només li perdonà la vida perquè pensava que la seva mala salut acabaria amb ell. L'any 41, Valèria Messal·lina, esposa de Claudi, convencé el seu marit de desterrar Sèneca a Còrsega acusat d'adulteri amb Júlia Livil·la. Passà aquest exili ocupat en la l'estudi de la natura i la filosofia, i escrigué les Consolacions. L'any 49, la nova dona de Claudi, Agripina, el cridà a Roma per educar el seu fill, Luci Domici Aenobarb, que esdevindria l'emperador Neró. Després de l'assassinat de Claudi el 54, l'emperadriu assegurà el tron pel seu fill Neró, en comptes del seu fillastre Britànic. Els seus primers cinc anys, el quinquennium Neronis, Neró governà sàviament sota la influència de Sèneca i del prefecte pretorià, Sext Afrani Burre. Però aquests aviat perderen la influència, i el seu regnat esdevingué tirànic. Amb la mort del prefecte l'any 62, Sèneca es retirà, per poder dedicar-se a estudiar i escriure. El 65 fou acusat d'implicar-se en un complot per matar l'emperador, la Conspiració de Pisó. Sense cap judici, Neró li ordenà de suïcidar-se. Tàcit ens narra la seva mort. A la seva dona, Pompeia Paulina, que intentà també matar-se, li fou ordenat per Neró de viure.

Idees principals

En aquest text, Sèneca presenta el que seria la vida feliç, i una nova concepció d'aquesta.Diu aquest filòsof que ser feliços seria conviure en harmonia amb la natura i amb el que ens envolta tot i que no ho podem controlar

Títol
no tot es pot decidir

Anàlisi del text
La finalitat de l'ésser humà es ser feliç. Viure feliços es viure amb tot el que ens envolta i aconseguir la perfecta harmonia entre home i natura sense veure a aquesta ultima com a un enemic.
Nosaltres podem dominar el nostre cos pero la natura esta per sobre de nosaltres”una natura que no podem canviar”,perque la natura en porta a la nostra inevitable destrucció. També hem d'evitar convertir-nos en esclaus dels objectes. Hem de lluitar per no deixar-nos conquerir, per ser forts.hem d'aconseguir ser autosuficients i autònomss ia que es el el terreny on assoleixo la condició de llibertat. Pero la natura es ella la que ens control a nosaltres.

Comparació
El text defensa el condicionament,tot i que l'autor diu que som lliures dientre del cercle de la naturalesa que es qui ens condiciona pero no ens determina.
Com a contraposició trbem el determinisme que si que defensa que estem determinats per una serie de factors.

El destí, una força màgica quasi mística que guía les nostres passes durant la vida, una excusa final per als que hi creuen en aquest, una excusa per a tots els esdeveniments de les seves vides, ja sigui per evitar responsabilitats, culpes... Certament no és racional entendre que les nostres vides estan marcades desde que naixem, y que el nostre futur no té canvi possible, que tot el que fem estaba “escrit” en algun lloc desconegut que passaria, als astres? al cel? a les mans?

Bé, doncs un cop dit això, no podem demostrar que el destí no existeix, però tampoc podem demostrar que si que existeix, per tant no hi podem creure. A la nostra vida, som lliures de prendre decisions, diàriament ens trobem en situacions on hem d'escollir, per tant, som lliures de triar el nostre propi destí, que són els diferents passos que anem donant per voluntat pròpia durant la nostra vida.

Identifica el tipus d'argument de les expressions següents i indica si tenten alguna fal·làcia.
-Ningú ha demostrat que no existeixin els extraterrestres;per tant, existeixen-->agument ad ignorantiam
-Ningú no ha demostrat que no existeixin els extraterrestres; per tant, problablement els extraterrestres existeixen--> agument correcte
-per què Cervantes va escriure novel·les? Perquè era escriptor-->argument circular
-tothom diu que la lliga de futbol està trucada, per tant deu ser veritat--> argument ex populo
-no et fiïs d'en Lluís, la seva germana no és sincera-->argument ad hominem
-com és que insisteixes tanto que no deixi els estudis, si tu els vas deixar i et vas posar a treballar als 16anys?-->argument ad hominem(tu quoque)
-si faig el que vol el meu germà petit, la propera vegada hauré de tornar a fer-li i així successivament. Sempre hauré d'acontentar-lo i això no pot ser. Per tant, és millor no atendre les seves peticions des del principi.--> argument del pendent relliscòs
-s'ha trancat la cama perquè ahir vaig desitjar que li passés alguna cosa dolent--> causa falsa

Si, qualsevol sentiment, situació o emoció es inexpresable. Per exemple l'amor, el podem demostrar dia a dia pero no podem trobar les paraules exactes per dir el que sentim, fins i tot nosaltres en adonem de que hi ha coses que son inexpresables fins i tot per a nosaltres,la frase de” no ens adonem del que tenim fin que ho perdem” mentre tenim una cosa potser la valorem o ens l'estimem pero quan la perdem es quan realment ens adonem de que ens l'estimavem molt mes del que pensavem.
Pero apart d'aixó de millor i pitjor manera podem trobar paraules per expressar gairabé tot, i abegades no ens calen les paraules, amb una sola mirada som capaços de dir milers de coses.

Idees principals
L'home no pot fugir dels elements simbòlics que constitueixen el món .La realitat física es posa a la mateixa altura que la simbòlica.

Títol
la simbologia com a mitjà no real

Anàlisi del text

Segons el text, "l'home que medita és un animal depravat", llavors, que el món estigui plagat de símbols no afavoreix a la naturalesa humana.No podem fugir d'aquesta realitat, ja que és una realitat que nosaltres mateixos hem creat. Abandonem el món purament físic per conviure en un món símbolic, on cada cosa i cada fenònem trasmet un missatge. Cada cop, aquesta xarxa simbòlica es reforça i s'amplia i l'home no pot fer res. Un cop adquireix una simbologia no hi ha marxa enrere. En conclusió, l'home no pot conèixer res purament físic, sempre anirà acompanyat d'un doble sentit.

Comparació
Només els ésser humans tenim la capacitat d'expressar-nos mitjantçant un llenguatge amb sentit. El llenguatge té sentit, és a dir, té significat quan l'ordre de les paraules i de les regles permet una significació del que es diu en aquell llenguatge. Les paraules són signes: quelcom representa una altra cosa per a algú. En els signes podem distingir el significat i el significant. Hi ha signes que remeten a un altre significat ulterior, que està en part manifest i en part ocult en la seva significació immediata: es tracta dels símbols que són presents al llarg del text.

Animal cultural: és l’ésser humà amb una naturalesa biològica que s’obre a l’ordre cultural: llenguatge, tècnica, moral, dret, economia, art, ciència i religió.

Individu: qualsevol ésser complet que pertany a una espècie, sigui animal o vegetal. L’utilitzem com a sinònim d’ésser humà, encara que no ho és.

Individualisme possessiu: cada ésser humà és l’únic propietari de la seva persona i les seves capacitats i no deu res a la societat per elles.

Sociabilitat natural: l’ésser humà és un animal polític, és a dir, sociable per naturalesa. Necessita la societat i la cultura que aquesta li aporta per realitzar-se d’acord amb les capacitats pròpies.

Estat de natura: és un pacte social donat en un Estat cívic i dóna lloc a la societat.

Guerra de tots contra tots: tothom té llibertat absoluta i no hi ha llei. L’objectiu és buscar la pau i la raó ens porta a fer un pacte social. Cedim llibertat a canvi de protecció (societat) i li donem al rei.

Antropologia cultural: estudia la manera de viure dels diferents grups humans i l’evolució que ha experimentat. No té en compte només aspectes materials, sinó també mites, ritus, relacions de parentiu, etc.

Socialització primària: té l’objectiu d’introduir el subjecte en la societat i es desenvolupa en el si de la família durant la primera etapa de la infantesa. L’escola primària i la televisió són un exemple.

Socialització secundària: és un procés pel qual s’interioritzen mons institucionals que contrasten amb el món de base en la socialització primària. Entren en joc nous agents com les institucions laborals, polítiques o religioses.

Cultura: conjunt d’artefactes, idees, valors, tradicions i costums que un determinat grup accepta com a pròpies.

Subcultura: diferències dins d’una cultura, ja que les persones no la viuen de la mateixa manera. Existeixen diferències motivades per l’edat, el nivell socioeconòmic, l’origen ètnic, etc.

Contracultura: és un moviment de rebel·lió contra la cultura hegemònica que presenta un projecte de cultura i societat alternatives.

Nous moviments socials: moviments que sorgeixen a l’entorn d’Internet i utilitzen aquestes eines per mobilitzar a la gent (pacifisme, ecologisme, feminisme.)

Etnocentrisme: analitza les cultures des del punt de vista de la pròpia cultura, és a dir, adapta l’altre cultura als seus criteris. Dóna dues conseqüències: la falta de comprensió i la radicalització del sentiment de cohesió amb el propi grup.

Racisme: actitud de preservar les cultures no barrejant-les, és a dir, que cadascú es quedi al seu país i visqui segons la seva cultura.

Aporofòbia: és una de les manifestacions de l’etnocentrisme i és el rebuig i menyspreu envers el pobre.

Interculturalisme: parteix del respecte a les altres cultures, però supera les mancances del relativisme cultural perquè propugna la trobada entre les diferents cultures en condicions d’igualtat.

Relativisme cultural: proposa analitzar les diverses cultures des dels seus propis valors i no des d’una cultura aliena, i recomana la tolerància cap a les diferents expressions culturals.

Universalisme: descobreix uns valors compartits, entre els quals destaca el respecte a les diferències culturals. Permet un diàleg real entre les cultures.

Multiculturalisme: trobada entre les diferents cultures en condicions d’igualtat.

Analitza el contingut de les afirmacions següents (el problema que plantegen i les actituds que expressen) i indica com les valoraria algú que assumís una actitud intercultural.

- Jo et tolero, admeto que les coses les entenguis així, però cadascú a casa seva.
Expressa una actitud relativista, racista i un rebuig a l'interculturalisme, si realment tolerés les altres cultures respectaria la trobada entre elles i no aquest pensament tant tancat.

- Els immigrants que viuen al nostre país han d'acceptar totes les nostres formes de vida.
Mostra una actitud etnocèntrica, ja que aquesta defensa l'adaptació de les altres cultures al seu criteri, una persona iterculturalista respectaria les altres cultures i deixaria implantar els seus valors i creences.

- És normal que apareguin barris aïllats de gitanos, perquè són gent amb una forma de vida pròpia; no hi veig res de negatiu.
Planteja una actitud relativista i la separació entre cultures que es toleren però no tenen interès a establir contacte. D'aquesta forma es crearien guetos. No seria un objectiu intercultural, ja que un d'ells és promoure el diàleg entre cultures.

- Com han de tenir feina els immigrants si no en tenim nosaltres!
Expressa actitud racista i també aporofòbia (rebuig i menyspreu envers els pobres) i segons un interculturalista, obtindria el treball aquell més capacitat, ja que les oportunitats estan donades a mateixa escala.

- Impossible entrendre's amb els paios!
Planteja actitud racista i un rebuig al diàleg entre cultures.També mostra relativisme (comunicació entre cultures és quasi impossible).

-Si al seu país no hi estan bé, és culpa seva. Què podem fer-hi nosaltres?
Mostra una actitud etnocèntrica, no intervé en cap altra cultura ni es preocupa. Penso que una de les solucions per ressoldre alguns problemes, com a l'Àfrica, seria no vendre'ls-hi armament, enseñar-los a no ser trivials i a ser tot el país una gran família. Els àrabs, una solució amb el seu problema seria implantar des de l'infància un ensenyament, basat en una cultura educativa i no només religiosa, permetrà en futur ser més flexibles.

Jo crec que poder conviure amb altres cultures es una utopia ja que cada cultura te les seves costums i tradiccions i hi hauria moltes discrepancies entre els individus,algunes d'aquestes diferencies mes notables es la relegió,el menjar i la vestimenta.
Pero a l'hora crec que es podria arrivar a un equilibri, podriem viure amb diferents cultures sempre i quan entre uns i altres hi hagues un espai i un respecte mutuu,cada cultura hauria de tenir les seves propies coses i a la vegada coses comunes perque seria imposible poder compartir-ho tot amb totes les cultures,ja que per exemple un musulma no entraria mai a una esglesia catolica i un catolic mai no es possaria de genolls a rezar a la meca.
Per tant no seria una convivencia nula pero si molt dificil,es podria intentar perque al cap i a la fi tots som persones amb els mateixos valors,o semblants.
La base per aconseguir-ho es el respecte entre aquestes

Idees principals
L'autor defensa que la ciutat civilitza a l'home, és a dir, l'home neix salvatge, i es a la ciutat on es civilitza i s'adapta

Títol
Civilització del home a la ciutat.

Anàlisi del text
El text comença dient que la ciutat és el lloc i a la vegada el motiu civilitzador per al home, diu l'autor que són les zones més cultes del món. Explica, que civilitzat és l'individu educat a la ciutat, a la 'civis'.
Segueix dient que a la ciutat, cruïlla i dipòsit és el punt de trobada de les diferents ides i com diu l'autor, el magatzem de mitjans. Dins les ciutats es domestica el salvatgisme de l'home, és a dir, que l'home neix salvatge i a les ciutats es domestica. Allà també apren difernts valors de l'home com són la cortesia, el refinament i el diàleg entre individus, gràcies al diàleg obtenim veritats i a la vegada intercanvis d'idees.
L'autor acaba dient que partint de la ciutat neix la llibertat i l'invent.

Comparació
L'autor parteix d'una consideració pessimista dels éssers humans, és salvatge per naturalesa i qe gràcies a la ciutat a la societat , ja que al imposar lleig es fa possible una societat on es pot conviure en pau.
També, tenim l'altra teoria que defens que l'ésser humà és sociable per naturalsa, aquesta es defensada sobretot per Aritòtil, diu que l'ésser humà és un animal ja sociable per naturalesa, i que necesita la societat i la cultura que aquesta li aporta per realitzar-se d'acord amb les capacitats pròpies. També, és una teoria basant concorda amb aquest text.

titol
la cultura com a integració a la societat

idees principals
la cultura,apresa per l'home i creada per aquests passa a formar una part molt importatnt en la vida d'aquest.
La cultura aconsegueix que els humans formin partdel món i s'integrin millor a la societat i que tinguin mes possibilitats a la vida
cultura com a forma d'adaptar-se; Parla dels dos ambits que aquesta ens presenta
es parla de que l'home s'integra a partir dels trets de la seva cultura

analisi
aquest text de Ashley Montagu parla de la cultura afirmant que es la manera que te l'home per siturar-se al mon,diu que es aquesta la que ens influeix al comportament que tenim a la societat,aquest conjunt de coses creades per l'home com institucions,serveis i sentiments propis d'un poble i que al trobar-se dintre d'aquesta s'educa al home,es a dir la cultura esta dintre de la vida i es esencial,es la que crea els sentiments,records i necesitats vitals per a les persones,per tant presenta la cultura como una necesitat per als homes,com una manera d'integrar-se””amplia i esten les possibilitats vitals”
pero potser la frase prinipal del text seria “la cultura no s'imposa a la vida sinó que és un eixamplament de la vida”es a dir que la cultura ens ajuda a viure en un grup d'essers i que mes que ina imposició és una cosa que ens ajuda favorablement al llarg de la vida

comparació
es podria comparar aquest text amb la contracultura que es un moviment de rebel·lio contra la cultura hegemonica que presenta un projecte de cultura i societat alternatives o amb les subcultures perque diu que les persones que hi participen no viuen de la mateixa manera per diferencies d'edat,origen..
aquestes dos formes de cultura son tot el contrari del que diu el text,ja que aqest defensa que la cultura es la base de la societat i que es totament necesaria

-Biografia del autor:
Karl Popper, va néixer el 28 de juliol de 1902 a Viena, en aquells moments situada a l'Imperi austrohongarès però que avui en dia és la capital d'Àustria, en una família de religió jueva convertida al protestantisme. Va començar la seva carrera com aprenent ebenista, però posteriorment va estudiar filosofia a la Universitat de Viena, en la qual es va doctorar l'any 1928. L'any 1929 inicià la seva activitat docent en aquesta universitat com a professor de matemàtiques i física. Sovintejava el Cercle de Viena (neopositivista) sense arribar mai a entrar-hi. El seu pensament va ser influenciat per les seves lectures de Gottlob Frege, Alfred Tarski i Rudolf Carnap.
L'ascens del nacionalsocialisme a Àustria va dur finalment a la dissolució del Cercle de Viena. L'any 1936 el seu fundador Moritz Schlick va ser assassinat per un estudiant, la qual cosa fou obertament celebrada per la premsa propera al nacionalsocialisme. El 1937, després de la presa del poder pels partidaris d'Adolf Hitler, Popper, davant l'amenaçadora situació política, es va exiliar a Nova Zelanda, després d'intentar en va emigrar als Estats Units d'Amèrica i Gran Bretanya. Enrere va deixar a tota la seva família, incloent-hi la seva mare malalta; en total 16 familiars de Popper van ser assassinats pels Nazis.
El 1937 va acceptar una proposició de professor associat a Christchurch, on va restar durant tota la Segona Guerra Mundial. El 1945 va tornar a Europa per instal•lar-se a Londres on va exercir de professor de lògica i de metodologia de les ciències a partir d'una proposició de Friedrich August von Hayek, professor a la London School of Economics and Political Science (LSE). Aquell mateix any adquirí la nacionalitat britànica.
El 1969 es va retirar de la vida acadèmica activa, passant a la categoria de professor emèrit, a pesar de la qual cosa va continuar publicant fins a la seva mort, esdevinguda el 17 de setembre de 1994 a l'East Croydon de la ciutat de Londres.
Nomenat Cavaller per part de la reina Elisabet II del Regne Unit l'any 1965, també fou membre de la Societat Mont Pelerin, comunitat d'estudis fundada per von Hayek per promocionar una agenda política liberal, i de la Royal Society de Londres. El 1989 fou guardonat amb el Premi Internacional de Catalunya, en la seva primera edició i concedit per la Generalitat de Catalunya.

Títol
Hi ha idees universals?


Idees principals
El text tracta sobre la verificació i falsació. Allò que és cert, és allò acceptable, és allò que es pot refutar o falsificar.
L'autor afirma que hem de poder falsar una hipòtesi per poder arribar a una teoria certa.

Anàisi del text

L’autor defensa que els enunciats per ser científics han de poder ser falsats, és el criteri de demarcació.
‘El Cercle de Viena no té raó’ diu l’autor, sinó que un enunciat no pot ser verificat per sempre com deia el Cercle de Viena.
El text posa l’exemple de "plourà o no plourà aquí demà" no es considera empíric pel fet que no és pot refutar.
Cap enunciat científic no pot ser totalment verificat, sinó tots poden ser falsats.

Comparació del text

La teoria defensada per l'autor, diu que el enunciat depen de la teoria que prenem com a punt de partida per fer l’observació. També defensa, que no hi ha ninguna justificació per establir de enunciats particulars, enunciats universals. La falsabilitat i verificabilitat són criteris de demarcació, els quals fa que sigui possible refutar des de l'experiència un estudi científic, és a dir, empíric.
L'autor defensa una teoria la qual està molt vinculada amb el mètode empirista, mètode científic. Aquest mètode, diferència les fonts de coneixement les quals el mètote empiricoracional li dona més importàcia, aquestes són l’experiència i la raó, tot i així, dona més importància a l’experiència.
Uns altres mètodes són el transcendental i el analiticolingüístic. En primer lloc, el transcendental és el que estbleix quines són els condicions que possibiliten el coneixement, i a la vegada també defensa les dues fonts de coneixement, per una banda la facultat de la sensibilitat i per l'altra, les intel·lectuals, que podem relacionar amb l’ enteniment, la raó i per últim, amb el judici.
El mètode analiticolingüístic, per altra banda, defensa que la majoria dels problemes es plantegen perquè el llenguatge filosófic, les expressions filosòfiques són poc precises i a la vegada obscures, poden crear confusions. Per aquest motiu, els defensors d'aquesta teoria, defensen que la funció de la filosofia és analitzar el llenguatge i aclarir el llenguatge i les exprssions filosòfiqes.

Raó teòrica: és aquella que s’orienta cap a la contemplació del món, és a dir, cap al coneixement de la realitat, intentant desxifrar-la, explicar-la i comprendre-la.

Ultimitat: és una de les característiques bàsiques de la metafísica, és a dir, el seu intent d’arribar a les qüestions últimes, a aquelles la resposta de les quals no admet seguir preguntant més.

Coneixement: El coneixement es refereix a la veritat trobada mentre que conèixer fa més referencia a la cerca de la veritat.


Creença (Kant): Parlem de creences quan algú està convençut que el que es pensa és veritat, però no pot adduir una justificació que pugui ser acceptada per tots, aleshores creu que això és cert

Interès emancipador: per alliberar els éssers humans de la dominació i la repressió.

Dogmatisme: manifesta l’actitud ingènua dels que estan segurs de conèixer.

Relativisme: És la possibilitat del coneixement que entén que reconèixer quelcom com a cert o fals depèn de la cultura, època o grup social.

Realisme: La realitat exiteix independentment del subjecte i el subjecte la pot conèixer tal com és.

Idealisme: subratlla que la realitat no existeix independentment del subjecte que la coneix, la realitat depen del subjecte.

Noema: objecte de la consciència.

Prejudici: judicis previs que hem adquirit per educació, cultura, socialització,etc. que condicionen la nostra visió del món.

Ignorància: Estat de la ment en què s’admet el desconeixement sobre un assumpte determinat.

Autoritat: És un dels criteris de la veritat, segons el qual, una afirmació s’accepta com a certa perquè prové d’algú a qui es concedeix el crèdit pel coneixement que téde la matèria.

Evidència sensible: És un criteri de la veritat a partir de qual acceptem un enunciat en la mesura que ve donada pels sentits.

Veritat com a correspondència: Teoria que considera que un enunciat és vertader cuan concorda amb la realitat.

Criteri contextual: No hi ha una veritat aïllada, els coneixements estan interrelacionats.

Consens: Acord entre un grup de persones sobre temes determinats.

Realitat contingent: realitat que és però pot no ser. Ens referim a quelcom que és actualment, però pot deixar de ser i pot no haver estat; per exemple, la meva pròpia existència.

Realitat psíquica: per designar la realitat dels nostres pensaments, imaginacions, desitjos, idees, records, dubtes, pors, etc. (món 2 Popper).

Realitat virtual: la utilitzem per referir-nos al conjunt de percepcions i sensacions generades amb ajuda d’un suport tècnic i ens dóna la ilusió de realitat física.

Món 3 de Popper: productes de la cultura que sorgeixen de la interacció entre el món 1(objectes materials) i el món 2(els estats mentals).

Un triangle equilàter: real (veritat universal).
La mort: sembla real ja que la desconeixem.
Que em toqui la loteria en el sorteig del mes que ve: sembla real perque és un desig,és a dir, una realitat psíquica.
Lara Croft: sembla real i és realitat virtual.
Napoleó Bonaparte: real perquè forma part de la història.
Un miratge: sembla real però és una il·lusió òptica, és una realitat sensible.
Una flor de plàstic: real perquè la podem percebre a través dels sentits.
El meu aprovat: real perquè ho percebem a través del paper.
La meva alegria per l'aprovat: sembla real i és realitat psíquica.
Els records de l'estiu: reals encara que siguin passat, tinc conciència de que els he viscut.
El somni d'aquesta nit: sembla real ja que no els podem controlar.
Els amics del xat: semblen real i són realitat virtual.
La meva imatge en un mirall: sembla real encara que "El mirall no sòc jo".
El que sento en veure una pel·lícula: sentiment real.
Una pel·lícula: sembla real, però és ficció (realitat virtual).

Biografia Martin Heidegger
Martin Heidegger Alemanya, 26 de setembre del 1889 - Todtnauberg, Alemanya, 26 de maig del 1976) fou un filòsof alemany.
Va estudiar teologia catòlica i més tard filosofia a la Universitat de Friburg de Brisgòvia, on va ser alumne d'Edmund Husserl, el fundador de la fenomenologia.
Va començar la seva activitat docent a Friburg en 1915, per a després ensenyar durant un període (1923-28 a Marburg. Va retornar a Friburg en aquest últim any, ja com Professor de Filosofia.
Va influir molt especialment en l'obra de la filòsofa Hannah Arendt. L'estil didàctic i escriptural de Heidegger en "Ésser i Temps", va influir en l'estil que utilitza Jean-Paul Sartre en "L'Ésser i el no-res", i fins i tot en el de Jacques Lacan quan redacta els seus "Escrits". Ara bé,l'obra de Heidegger aborda, en tractar problemes ontològics, també problemes de tipus semiòtic, és d'aquesta manera que influeix directament en els hermenèutics: Paul Ricoeur, Rudiger i Hans-Georg Gadamer.

Títol del text.
Verificació de la veritat

Idees principals
la paraula veritat l'entenem com alló que es cert, per tant la paraula falses refereix a quelcom irreal.Aixó demostra que ens fixem mes en l'aparença i no hauria de ser així ja que pot ser igual de real.

Análisi
El text de Martin Heidegger, parla sobre la relació entre concordança, veritat i realitat. Diu que utiliztem amb un significat fals la paraula veritat, per aixó aquesta paraula perd sentit.proposa que la veritat, es tracta de la correspondència entre la seguretat de la realitat i la realitat .Podem dir que un enunciat es cert o es fals pero no podem dir-ho de la cosa, per aixó diem que el que concorda son els enunciats.

Comparació
El model explicatiu del coneixement defensat per Martin Heidegger és la fenomologia. Que es pot definir com la pretenció de coneixer en el seu estat pur les coses.
El realisme, a diferència, es la oposició al sentit comú, l’objecte del coneixement existeix per si mateix independentment del subjecte.

Jo defenso l'idealisme, perquè cada percebem les coses, pero cada persona a la seva manera, i amb una perspectiva diferent.
El més important es el sujecte perquè d'aquest depèn la visió del món i de les coses.
Potser dos persones esta en una mateixa classe i una veu com a centre al professor i l'altre veu la pissara com a centre.
Per tant es imposible arrivar a la veritat absoluta, tot hi que podem trovar algunes veritats universals, pero tot hi així cada subjecte les interpreta a la seva manera.
Per aixó podem dir que la realitat es molt relativa, perquè existeix gracies al subjecte, pero existeix de manera diferent a cada un.

1-Saber ordinari:
Es funda en l'experiència de la vida quotidiana i es basa en el què i no en el perquè. Aquest saber té un coneixement que encara no se sap explicar, és d'aquesta manera.

2-Tècnica:
Consisteix en saber com fer certes activitats. Té una relació d'interacció amb la ciència, és a dir, l'aplica a la realitat.

3-Saber artístic:
Està vinculat amb la narració més que amb l'explicació. Expressa la bellessa.

4-Saber científic:
Busca l'organització sistemàtica del coneixement i explica per què els fets són de tal forma.

5-Experiment:
Conjunt d'activitats convenientments planificades amb ajuda de fòrmules matemàtiques, amb les quals es pretén descobrir com es comporten les coses.

6-Ciències formals:
No es refereixen a fets de l'experiència, sinó a la forma dels raonaments. Es regereixen per la seva pròpia coherència intera i tenen gran aplicació.

7-Deducció:
Procés de raonament que permet derivar d'una o diverses proposicions donades, anomenades premisses, un altra, que és la seva conseqüència lògica necessària i que s'anomena conclusió.

8-Axioma:
Són principis fonamentals indemostrables dins del sistema.

9-Inducció completa:
Es parteix del coneixement individual de tots i cadascun dels casos que tenen lloc en un àmbit, per tal d'arribar a lleis generals.

10-Hipòtesi:
Suposició provisional encara no verificada.

11-Teoria científica:
Conjunt de lleis científiques que pertanyen a un mateix objecte d'estudi.

12-Falsació:
Una hipotèsi es refuta o es "falsa" quan els fets en el món no corcoden amb els fets deduïts de la hipotèsi.

13-Comprensió:
Esdeveniment que consisteix en captar-ne el sentit de les accions, per la qual cosa cal situar-se dins dels fets.

14-Mite:
Fa referència a narracions fantàstiques que intenten explicar l'origen i la regularitat del cosmos recorrent a forces sobrehumanes, com déus o poders còsmics personificats.

15-Mètode empiricoracional:
Té el seu origen en Aristòtil. Parteix del fet que comptem amb dues fonts de coneixement, els sentits i l'enteniment.

16-Empirisme:
Dóna més importància a l'experiència que a la raó, per tant defensa que el nostre coneixement deriva dels sentits.

17-Racionalisme:
Nascut a l'edat moderna, afirma la primàcia de la raó sobre l'experiència. Defensa l'existència d'idees innates.

18-Revolució Coperninaca del coneixement:
Kant intenta explicar el nostre saber canviant de perspectiva: en lloc de fer-ho des de l'ésser ho fa des de el subjecte. No depén de la cosa, és a dir, l'objecte, sinó de la meva manera d'interpretar la realitat.

19-Joc del llenguatge:
No són solament maneres diferents d'utilitzar el llenguatge, sinó models que descriuen situacions comunicatives, que estan estretament entrellaçats amb formes de vida.

20-Hermenèutica no normativa:
Aquella que no posa normes a la comprensió.

21-Pretensions de la validesa de la parla:
Elements que fan possible la comprensió i els actes comunicatius, es concreten en veritat, veracitat, intel·ligebilitat i correció moral.

22-Teodicea:
Part de la filosofia teòrica que tracta sobre la justificació racional de Déu.